Entrevista a un Home Molt Perillós

  • Thomas Harrington s'entrevista a ell mateix

Thomas Harrington
28.05.2021 - 21:50
Actualització: 03.06.2021 - 11:14
VilaWeb

—Tomas Harrington (TM): On sou en aquest moment?
—Home Molt Perillós (HMP): Per raons de seguretat operativa, no solc fer pública la meva localització. Sóc en un lloc segur des d’on puc exposar més variants dels atacs assagístics sobre el benestar dels ciutadans de Catalunya que m’han donat la notorietat merescuda que ara tinc, una fama segellada definitivament pels comentaris –és clar, plens de refutacions científiques i totalment exempts de qualsevol suggeriment d’autoritarisme censurador– fets per una lectora d’ultramar (i un cor de seguidors dotats d’un grau semblant de virtut moral telegràfica) el mes passat en aquestes mateixes pàgines.

—TH: Com és un dia típic en la vida d’un home molt perillós com vós?
—HMP: Crec que Hollywood ens ha donat una visió massa glamurosa dels homes molt perillosos com jo. La veritat és que els meus dies són bastant ensopits. Llegeixo molt i de vegades escric. També treballo en la meva capacitat de docent per a corrompre les ments dels meus alumnes, fent-los preguntes incisives i demanant que recolzin tots els seus arguments, no a còpia de “la gent diu”, “he sentit” i “tots saben”, sinó en estudis i fets documentats i trobats per ells mateixos.

—TH: Sempre heu aspirat a ser un home molt perillós?
—HMP: Sí. Ho vaig constatar per primera vegada quan tenia dos anys i l’avi em va demanar què volia ser de gran. I sense immutar-me, li vaig dir (ho recordo com si fos ara!): “un home molt perillós”. Però amb el pas dels anys, vaig descobrir que era molt més difícil de fer-ho que no pas de dir-ho. Aquells anys generalment s’havia de fer una cosa molt grossa, com ara vendre secrets nuclears a l’enemic oficial del moment; o, com Ellsberg, robar els documents que mostraven que el govern dels EUA sabia d’ençà dels primers anys seixanta que la guerra del Vietnam era un exercici de futilitat i que, per això, les morts de milions de vietnamites, i d’uns 60.000 soldats nord-americans, eren completament innecessàries. Així eren les coses fins fa poc.

Però ara tot ha canviat.

Ara el llistó per als qui volíem i volem entrar en el cercle reduït dels HMP s’han abaixat dramàticament. Ara n’hi ha prou de fer servir un pronom incorrecte; o de constatar que –per molt que no estiguis conforme, ni de lluny, amb tot allò que fan els seus líders– països com ara Rússia, Síria o la Xina també tenen interessos nacionals i territorials legítims.

Tanmateix, la manera més ràpida i segura d’aconseguir l’ascens llargament cobejat al cercle dels HMP és citar estudis científics que suggereixen que La Ciència® esmentada per la premsa i els científics triats pels governants per a explicar la covid –governants, metges i epidemiòlegs que, com se sap, no reben ni cedeixen mai davant les pressions dels grans centres de poder econòmic internacionals i que no cauen mai en la trampa del pensament de grup (groupthink) ni la temptació d’usar una crisi per a augmentar el seu control sobre la ciutadania– potser no ens diuen tot allò que s’ha de saber per a respondre d’una manera democràticament responsable al desafiament de la covid. L’envit funciona sempre.

—TH: Voleu dir que la ciència es basa, sobretot, en el debat i l’enfrontament rigorós i constant de teories explicatives de la realitat?… I a més a més que pot haver-hi persones i entitats, que, per interessos propis, puguin tenir un desig de restringir els paràmetres dels debats sobre la millor manera de combatre el virus? És escandalós! Perdoneu la divagació, Senyor Molt Perillós, però voldria afegir una miqueta de context als nostres lectors recelosos d’aquest fenomen totalment nou de les fake news –sabem que abans del 2016 tot allò que sortia a la premsa era verídic. Ja sabem tots que les empreses farmacèutiques són essencialment entitats caritatives que no pensen sinó a millorar la condició humana nit i dia i que no pensarien mai, per exemple, a fomentar l’addicció als opioides entre la població dels EUA durant anys, o a promoure fàrmacs d’utilitat marginal però d’ús diari i vitalici per a augmentar els ingressos propis. És una miqueta com dir, si m’ho permeteu, que un primer ministre d’Espanya canviaria la constitució espanyola una tarda d’estiu per complaure la gran banca. Això que dieu és escandalós.
—HMP: Per molt que us pertorbi, agraeixo la pregunta, que em dóna l’oportunitat d’enfortir les meves credencials de perillós davant el públic. No sols afirmo que això que suggeriu sobre la centralitat del debat en els processos científics (i –afegeixo– en els processos democràtics) és cert, sinó que la censura als països anomenats democràtics ha arribat a nivells mai vists durant aquests darrers cinquanta anys, i que els paràmetres del debat sobre les polítiques relacionades amb la covid dins l’estat espanyol sembla que són dels més estrets que hi ha dins el món anomenat occidental. No és clar per què és així. Però crec que podem trobar-ne indicis en l’obra del gran estudiós de la propaganda, Jacques Ellul, que indicava que la classe burgesa és sempre el baluard principal dels codis de propaganda ideats per les elits per a justificar el seu control “natural” de la societat, creient-los amb una convicció que no han tingut mai aquells mateixos magnats fabuladors. Com a societat, en molts sentits, plena de nouvinguts relatius al món burgès, potser l’ansietat de mostrar-se conformes amb les mitologies abraçades per aquesta classe –que inclouen una fe absoluta en la medicina moderna i les seves solucions farmacèutiques– és més forta a Espanya que no pas segons on. Tampoc no podem descomptar els efectes que té a llarg termini sobre una societat l’experiència –generalment mal païda del 1975 ençà– de viure durant gairebé quatre dècades sota una propaganda estatal arrelada precisament en el foment de la por. Fins a quin punt una experiència d’aquesta mena té la capacitat de convertir la por i la submissió davant les autoritats en un reflex gairebé natural? És clar, suggerir això em fa perillós també perquè amenaça d’esguerrar el relat encara molt estès de la reinvenció total de les actituds socials dels catalans i espanyols després de la mort del dictador.

—TH: Què més us fa un home perillós?
—HMP: Moltíssimes coses. Una de les més perilloses que faig és suggerir que una epidèmia és un problema de natura profundament interdisciplinària i que, per això, les últimes persones que han d’encapçalar-ne el combat són metges en general, i els viròlegs en particular. A causa d’una formació sota el paradigma molt estret de “caçador de malalties” de la medicina contemporània occidental, són moltes vegades incapaços de veure el cost en béns socials molt importants de les seves tan volgudes “guerres” d’eradicació de malalties particulars. Han de ser òbviament una part important de les discussions sobre les polítiques a seguir. Però sols una veu entre moltes. Les decisions finals han de ser sempre a les mans dels qui tenen una visió –esperem– més àmplia dels envits socials, preferiblement els polítics elegits. I si aquests polítics s’amaguen darrere aquests “experts” d’una visió social sovint monomaníaca, hem de demanar que mostrin la cara i que convidin més veus cíviques al debat sobre la problemàtica de la salut pública, entesa en el sentit més ampli del terme.

Seguint en la mateixa línia, sóc també perillós perquè sostinc que una persona ben educada però sense una formació científica (sobretot si és un investigador professional acostumat a manejar grans quantitats d’informació) és generalment capaç de llegir literatura científica i utilitzar allò que llegeix per forjar una visió crítica de la problemàtica covid en conjunt. Encara més. Diré que els qui tenen una formació intel·lectual d’una certa profunditat que els permetria de fer-ho i no ho fan –deixant la tasca de crear visions de la “realitat” de la problemàtica en mans de periodistes i fact-checkers esclavitzats pel ritme frenètic de la seva feina i que sofreixen pressions corporativistes molt fortes i atacs molt freqüents de pensament de grup– són negligents.

És important de subratllar què no dic: que la lectura d’articles científics per no especialistes es pugui fer amb el mateix control de detalls amb què ho podria fer una especialista de la disciplina. Constatar una cosa semblant seria absurd. Però això no vol dir que les lectures d’aquesta gent siguin inútils o, com suggereixen alguns, una mena de profanació del culte dels científics. Si és així, per què són lícites les interpretacions de periodistes escrivint sobre els mateixos temes? Els esforços d’analitzar elements discrets d’una malaltia sempre ha d’existir en una relació mútua, de yin-yang si voleu, amb els esforços de sintetitzar una visió del conjunt de la problemàtica. I no cal llicència de cap mena per a participar de manera profitosa en aquest important procés intel·lectual i cívic. Sols cal una ment dedicada al discerniment actiu i rigorós de la complexitat de la vida.

Sóc perillós també pel fet de dir ximpleries com ara “criticar les formes de combatre la covid no és negar ni l’existència del virus, ni els greus problemes que ha causat”. O que “expressar un cert malestar sobre el desig dels governs de vaccinar tots els individus amb vaccins experimentals –que no han passat per un cicle complet de proves de seguretat per a una malaltia que, segons l’últim metaestudi de John Ioannides, deixa viu en 99,85 dels infectats– no és oposar-se a tots els vaccins”.

És clar, són estupideses sense cap fonament lògic, pensades per a provocar i prou, i per a donar volada al meu desig sols lleugerament amagat de veure morir el màxim nombre de persones i de donar suport a Vox i tots els altres feixistes i protofeixistes d’Espanya i del món.

Però allò que em fa més perillós és enfrontar els devots de la Mare de Déu de les Màscares i els Confinaments i més membres de l’església de La Ciència® amb –no us ho creureu– vertaders estudis científics (amb minúscula), o preguntes directes basades en estudis científics (amb minúscula) que posen en qüestió elements essencials de la fe. (*Vegeu la resposta ampliada al final de l’entrevista.)

I sóc perillós especialment per als lectors catalans perquè constato coses com aquesta: “Si penses que la pantomima del nacionalisme català ha estat enervant i depriment d’ençà de l’octubre del 2017, encara no has vist res. En el nou món postcovid hipercontrolat, una realitat feta possible per la instrumentalització autoritària d’un problema perfectament controlable, com ens mostra Suècia, amb mitjans compatibles amb la preservació dels drets bàsics, l’espai per a l’expressió d’idees i accions pro-independentistes minvarà encara més, molt més.”

Ja ho veieu, bajanades sense gens d’importància, òbviament, a l’hora de mesurar amb rigor la magnitud de la problemàtica a què ens encarem i, en conseqüència, desenvolupar les maneres més acurades i ràpides de tornar a la vida normal.

Voleu que continuï?

—TH: No. Ja he comprovat amb escreix per què sou un Home Molt Perillós. Em sembla que l’única cosa que cal fer ara com ara és imposar-vos una prohibició vitalícia a totes les plataformes mediàtiques del món.


(*) L’HMP ens amplia aquesta resposta amb un seguit d’exemples:

Si, segons la CDC, la possibilitat que una persona de menys de cinquanta anys infectada de SARS-CoV-2 (que són una minoria ínfima de la població total, per començar) mori de covid és 0,05%, quina raó hi ha perquè totes aquestes persones rebin urgentment un vaccí experimental que no s’ha sotmès al cicle complet de proves de seguretat? Això, quan la literatura derivada de les sol·licituds del permís excepcional per a l’ús dels tres vaccins als EUA –Moderna (p. 49), Pfizer (p.47 i aquí també) i Jannson (p. 57)– diu que no hi ha proves clares que els fàrmacs en qüestió limitin la transmissió del virus. Per què aquesta anàlisi sobre la necessitat i la seguretat dels vaccins d’un grup de trenta científics de tot el món no ha aparegut a la premsa catalana?

O, per exemple, quina va ser exactament la nova base empírica produïda pel CDC, l’OMS i el RKI d’Alemanya l’estiu passat perquè, simultàniament, capgiressin sengles posicions (negatives) anteriors sobre l’efectivitat de les màscares com a barreres contra la infecció a escala social?

O si hi ha hagut qüestions molt serioses sobre la gènesi científica i l’ús pràctic del protocol RT-PCR de Corman and Drosten, com a marcador fidel d’infeccions, per què no s’ha debatut obertament a la premsa? I si hi ha consens científic aparent sobre el fet que cap resultat d’una prova PCR obtinguda més enllà d’un llindar de cicle (CT) de 30 no és una mostra gens fiable d’una infecció viva, per què la FDA i alguns laboratoris europeus recomanen que els tests operin en quaranta cicles de magnificació, i que tot allò que sigui per sota d’aquests límits molt dilatats s’ha de considerar un resultat positiu? O per què el CDC va adoptar, de manera aparentment il·legal, un protocol patològic completament nou i sui generis per a comptar les “morts de covid” la primavera de 2020? I per què enmig de la fal·lera de les autoritats –com hem vist més amunt– de “caçar casos” el govern dels EUA va posar el nivell recomanat de les PCR a 40ct, el posen ara al nivell correcte de 28ct a l’hora d’investigar el nombre com més va més alt de casos d’infecció que apareixen en els ja vaccinats?

O podem informar, per exemple, que el nombre de morts per milió en aquest terrible i irresponsable país anomenat Suècia, sense confinaments generals i sense l’ús obligatori de màscares, és inferior a Espanya amb el seu règim de confinaments estricte. O el fet que als EUA molts estats sense confinaments i sense l’ús obligatori de màscares en públic (com ara Florida, Geòrgia i ara Texas) tenen resultats, de casos i morts, iguals o millors que estats amb règims molt més estrictes (Califòrnia, Nova York, Nova Jersey, Massachusetts)…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any